divendres, de març 31, 2006
El dimecres 5 What To Do? a ASMAT
Ja tenim un altre passe que a la vista. Aquesta vegada serà a casa dels amics d'ASMAT, la botiga per als viatgers. Serà el proper dimecres dia 5 a les 21:00 (sí, coincideix amb el partit de tornada del Barça amb el Benfica, però no tot és futbol en aquest món!).
L'adreça d'ASMAT és C/Rosselló, 254 (al costat de la Diagonal) i la seva web és www.asmat.com. L'entrada, com sempre, és gratuita, així que si encara no heu vist el documental, ja sabeu, us hi esperem!
L'adreça d'ASMAT és C/Rosselló, 254 (al costat de la Diagonal) i la seva web és www.asmat.com. L'entrada, com sempre, és gratuita, així que si encara no heu vist el documental, ja sabeu, us hi esperem!
dijous, de març 30, 2006
Projeccions del docu
Hola a tots i totes!
Primer de tot disculpar-nos per tot aquest temps d'abscència sense escriure al blog. L'últim mes de muntatge va ser un autèntic sprint per aconseguir arribar a temps a la projecció que l'Ajuntament de Terrassa va organitzar al cinema Catalunya. Pero ho vam aconseguir! Aquí us posem un parell de fotos on sortim la Laia i jo fent la presentació del documental. (La Marta no surt perquè ja s'havia anat a Mèxic; només feia una setmana, però a mi em semblava que fos un mes!). El senyor que està al costat de la Laia (a la dreta) és en Màrius Massallé, regidor de Solidaritat i Cooperació Internacional de l'Ajuntament de Terrassa, que ens van subvencionar part del documental i van organitzar aquesta projecció. Després del documental es va fer una taula rodona sobre el paper de la cooperació internacional a Sri Lanka on, a més de nosaltres, hi van participar altres ONGs.
A més d'aquesta projecció també n'hem fet una altra al local del SCI (a la Vaqueria), però d'aquest no tenim fotos. Aquesta vegada la taula rodona va girar al voltant del conflicte a Sri Lanka. Hi van participar la Simonetta Costanzo (de les Forces de Pau No Violentes) i la Maria Villelles (de l'Escola d'Educació per la Pau) i va ser realment interessant.
albert.
divendres, d’octubre 21, 2005
VOLEM PROJECTAR EL DOCU
Tot just estem començant el muntatge (de fet, encara estem visionant!), però ja volem anar lligant llocs on projectar el documental. De moment, contem amb el local de l'SCI a Barcelona i amb la llibreria de viatges ASMAT. Però volem més. No volem que tot el que hem vist i grabat es quedi en res i volem que el màxim de gent possible sàpiga el que està passant a Sri Lanka i el que l'SCI i altres ONGs estan fent allà. Per això demanem la vostra col·laboració. Si sabeu de locals (preferentment fora de Barcelona), us agrairem que ens ho feu saber. Podeu fer servir el blog o el nostre mail doc_vol_srilanka@yahoo.com A més estem oberts a qualsevol suggeriment per integrar el documental dins d'alguna activitat més àmplia que inclogui col·loquis, xerrades, una exposició fotogràfica o qualsevol altra cosa que us passi pel cap.
Moltes gràcies per la vostra col·laboració. Esperem les vostres propostes!
dimarts, d’octubre 04, 2005
JA ESTEM A CASA
Doncs sí, ja estem a casa. Al final no vam poder tornar a escriure des d'Sri Lanka. Els últims dies de rodatge van ser molt apretats, per poder-ho deixar tot a punt per la nostra petita ruta pel sud. Petita i totalment insuficient, però de totes maneres va ser al·lucinant. La ciutat colonial de Galle, les platjes de Unawatuna o les plantacions de tè de les muntanyes de Nuwara Eliya. Tornem amb 40 hores de documental, les maletes plenes de vivències, records i amics. I les butxaces que vessen de ganes de fer coses! No patiu, ara que som a casa, en les estones que ens deixi el muntatge, penjarem més fotos i escriurem de tot allò que no hem tingut temps d'explicar des d'allà. Aneu mirant el blog de tant en tant, que potser hi trobeu novetats.
Gràcies a tots per haver estat a l'altre costat!
Marta, Laia, Albert
divendres, de setembre 23, 2005
RESUMILLUUUU!
A un petit colapse informatic (no podem fer servir cap dels tres ordinadors que teniem a casa, incloent el meu, que esta espatllat) s'hi afegeix que aquesta setmana estem en plena recta final amb el documental. Nomes ens queden dos dies de rodatge a Kalmunai. El diumenge a la nit marxem tres dies cap al sud i despres a Kandy a rodar les ultimes entrevistes. Aquesta setmana hem estat grabant a les ONGs internacionals i hem seguit fent feina als camps de refugiats, recollint mes testimonis del Tsunami i de la situacio en que es troba la gent de les cases provisionals. Hem estat seguint a una familia del camp de refugiats d'Islamabath, per intentar aproximar-nos a com es la vida en 15 metres quadrats. A mes, hem continuat grabant la vida cotidiana de la casa i les activitats de l'SCI.
Quan poguem us explicarem una mica mes del rodatge i tambe del cap de setmana que vam passar fora, per veure una mica del pais, que ja que hem vingut fins tant lluny... Estigueu atents, les fotos estan en cami!
Quan poguem us explicarem una mica mes del rodatge i tambe del cap de setmana que vam passar fora, per veure una mica del pais, que ja que hem vingut fins tant lluny... Estigueu atents, les fotos estan en cami!
dimecres, de setembre 14, 2005
El docu a la pagina d'ASMAT
Poc a poc, intentem donar a coneixer el que estem fent aqui. A mes del blog, hem penjat un text a la pagina de la botiga de viatges ASMAT, fent una mica de resum del que estem fent i de la situacio del pais.
Si us el voleu mirar, l'adressa es www.asmat.com, dintre del foro d'Sri Lanka. Per veure-ho us heu de registrar (es gratis), pero per si us fa mandra, us copio el text a continuacio i ja esta.
Per cert, es algo mes serio que el blog, aixi que no espereu trobar fotos meves en saron!
albert.
DOCUMENTAL A SRI LANKA
Albert Folk.
Marta Ferrer.
Laia Puig.
Si us el voleu mirar, l'adressa es www.asmat.com, dintre del foro d'Sri Lanka. Per veure-ho us heu de registrar (es gratis), pero per si us fa mandra, us copio el text a continuacio i ja esta.
Per cert, es algo mes serio que el blog, aixi que no espereu trobar fotos meves en saron!
albert.
DOCUMENTAL A SRI LANKA
Hola. Primer de tot, ens presentem. Ens diem Marta, Laia i Albert. Ara mateix estem a Sri Lanka, rodant un documental sobre el treball que estan fent aquí les ONGs, tant pel que fa al Tsunami com pel que fa al conflicte entre les comunitats sinhalesa, tamil i musulmana. Ens trobem a Kalmunai, a la zona est del país, on el conflicte està més present, convivint amb gent de l’SCI (Servei Civil Internacional), una ONG que organitza camps de treball per voluntaris internacionals i locals. A més dels treballs físics que es fan (construir pous, netejar cases, programes d’educació per a joves i infants…), l’SCI pretén promoure la pau i el diàleg a través de l’intercanvi cultural. Voluntaris d’arreu (Itàlia, Anglaterra, Bèlgica, Japó…) conviuen amb voluntaris d’Sri Lanka i treballen junts en les tasques de reconstrucció així com en diferents projectes de caire social. El nostre documental es centra en ells. La intenció d’aquests escrits és transmetre una mica la progressió del nostre rodatge i, fins on ens sigui possible, difondre la situació d’Sri Lanka.
Ja portem aquí unes dues setmanes i el nostre documental està en marxa. Els primers dies els vam passar rodant a Kandy, al centre del país, on l’ONG té la seva oficina central. Allà hi tenen una escola per nens amb discapacitats mentals i alguns programes més, però bàsicament hi fan tasques administratives. L’acció està als camps de treball. El primer que vam visitar va ser el de Kalametiya, al sud del país. Hi vam anar a grabar la inauguració d’una carretera que l’SCI ha construit perque els pescadors afectats pel Tsunami puguin tornar a la seva feina. Les cases temporals en que viuen ara estan a més d’un quilometre de la platja i sense aquesta carretera els era bastant difícil arribar fins allà. A més, a Kalametiya vam poder veure per primera vegada els efectes del desastre. Teòricament, els treballs de neteja estan força avançats, però a les zones properes a la platja, el paissatge encara està ple de runes i palmeres caigudes. És un espectacle sinistre. Les platges d’Sri Lanka són el paradís, com aquelles platges de les postals, amb sorra blanca i palmeres, i el rastre de destrucció que van deixar les onades sembla fora de lloc. Les runes, les palmeres caigudes i els fonaments encara presents de les cases desaparegudes transmeten les dimensions de la catàstrofe. A vegades els llocs parlen i la platja de Kalametiya tenia molt a dir.
Després de Kalametiya, vam venir cap aquí, cap a Kalmunai, al camp de treball de l’SCI on es desenvolupa el gruix del documental. Només el viatge en furgoneta ja permet veure que les coses són diferents per aquesta zona. A mesura que ens acostavem a la zona on es troba la població tamil, la presència de l’exèrcit a la carretera era cada vegada més evident. Arribat a cert punt, al que podriem dir la frontera amb els tamils, la nostra furgoneta es va haver d’aturar en un checkpoint. El soldat va fer quatre preguntes, va registrar la matrícula de la furgoneta i ens va deixar marxar. Pura rutina, però tenen controlat tothom que entra i surt de la zona.
Durant els dies que hem estat aquí hem vist l’exèrcit per tot arreu. Als carrers, a les carreteres, davant dels bancs… De tant en tant, demanen la documentació a la gent del carrer, entren a les cases preguntant noms o es passejen en tanc pel carrer principal. Les comisseries i les casernes de l’exèrcit són autèntics bunkers, rodejats de fil espinat i trinxeres de sacs de lona verda i amb torretes de metralladores. El diumenge passat, mentre estavem al cine, vam sentir un tiroteig.
A Kalmunai hi conviuen sinhalesos, tamils i també musulmans i no són extranyes aquesta mena de coses. Normalment en les escaramuces hi están implicats l’exèrcit i l’LTTE (els Tigres per a la Lliberació de Tamil Eelam, nom de l’hipotètic estat tamil). El recentment assassinat Kadirgamar, ministre d’exteriors d'Sri Lanka, va fer esforços arreu del món per incloure l’LTTE a les llistes internacionals d’organitzacions terroristes, però l’LTTE és un veritable exèrcit i pràcticament un govern de facto a la zona nord i est del país. Finançat per tamils d’arreu del món (sobre tot d'Anglaterra), l’LTTE manté sota el seu control tota la zona Nord del país, que resulta inaccessible per a les forces gubernamentals. La part Nord-Est del país es troba en disputa. A més d’aquestes dues forces existeixen altres faccions, sobre tot tamils que discrepen amb l’LTTE, que també prenen part en el conflicte. I per últim hi trobem els musulmans, que tot i ser minoria al país, són forts a moltes zones de l’est (com ara a Kalmunai) i també reclamen la seva veu en les converses sobre l’organització de l’Estat entre govern i LTTE.
A aquesta difícil situació s’hi va afegir el Tsunami del 26 de desembre del 2004. A Kalametiya vam poder veure per primera vegada els estralls de les onades però la situació aquí és molt pitjor, perque es tracta d’una zona molt més poblada. Al costat de la platja, un poble sencer arrassat. Hem estat visitant diversos camps de refugiats i hem sentit les seves tragèdies. D’una població d’unes 600.000 persones que deu tenir el districte de Kalmunai, en van morir unes 10.000. No és d’extranyar que pràcticament tothom tingui un fill, una germana o un avi que va morir al Tsunami. Els camps de refugiats estan al costat d’on estava el poble. Desde allà, els que hi viuen poden veure les seves cases, de les que només en queden els fonaments i algunes totxanes escampades per la sorra. Enlloc d’això, ara tenen les vivendes que les ONGs han habilitat per ells. Són de llautó i de lona i durant el dia fa tanta calor que no s’hi poden estar a dins, així que es passen el dia al carrer, perque, a més, no tenen res a fer. La majoria eren pescadors i van perdre la seva feina. Tenen por de tornar a la mar i a més van perdre les seves barques i les seves eines de treball. El govern els ha estat donant algunes ajudes econòmiques, però molts es queixen de que no tenen res. La veritat és que la situació es manté gràcies a les ONGs. Per tot arreu es poden veure els seus cartells allà on han estat treballant: als camps, al poble, als tancs d’aigua… Sembla que la situació va tirant endavant, però encara queda moltíssim per fer.
De moment, això és tot. Ha estat una mica de resum i de posada el dia. En els propers dies seguirem escrivint sobre els nostres treballs, així com de qualsevol altre cosa d’Sri Lanka que ens sembli interessant. De totes maneres, si voleu veure algunes fotos i llegir algunes anècdotes, podeu visitar el nostre blog a www.docusrilanka.blogspot.com. Moltes gràcies per llegir-nos i fins aviat.
Albert Folk.
Marta Ferrer.
Laia Puig.
dilluns, de setembre 12, 2005
Aquestes son ls tendes de campanya, cedides pel govern, on fins fa poc la gent vivia, abans de tenir les cases provisionals (que aixo de provisional pot arribar a ser uns quants anys...) de plastic i llauto.
dijous, de setembre 08, 2005
UNA TARDE EN EL CINE
7 agosto 2005
Kalmunai
Los domingos nunca hay nada que hacer en el campo de trabajo. Es fiesta y cada uno pasa el día como le parece. El domingo pasado, por ejemplo, decidimos ir a ver una película al cine del pueblo. Ahora sólo queda uno, pero antes había siete cines sólo en Kalmunai, algunos hasta tenían dos salas. Dicen que por culpa de la guerra han cerrado todos, que la gente está demasiado ocupada con el conflicto como para ir a entretenerse al cine. Se supone que ahora hay un alto al fuego y que el conflicto está parado, pero aún así el gobierno mantiene el ejército bien visible en las calles de la zona tamil de Sri Lanka. Justo al lado del cine había un checkpoint. Se ven sobre todo en las afueras del pueblo, con sus barricadas de sacos verdes, sus alambradas y sus soldados de camuflaje con los fusiles siempre en ristre y los cascos puestos. Dentro del pueblo no hay checkpoints, pero ahí están también los soldados, vigilando las comisarías y las calles, pidiendo los nombres a la gente que pasea y atentos a cualquier movimiento. A veces hasta puedes ver una tanqueta cruzando la calle principal.
Pero volviendo al domingo por la tarde, pasamos al lado del checkpoint con la intranquilidad que da siempre estar demasiado cerca de un arma. Sin embargo, es algo tan habitual aquí, que al llegar al cine ya nos habíamos olvidado de ello. La película ya había empezado, así que el acomodador nos guió con su linterna hasta nuestro asiento. Era una película hecha en la parte tamil de la India (Tamil Nadu, en el sur), una mezcla de comedia estilo Ozores, película de terror japonesa y culebrón venezolano, todo ello aderezado con interludios musicales al más puro estilo Bollywood. Gracias a la inestimable ayuda de Jeyaseleen, un voluntario srilankés, conseguimos más o menos entender la historia, y eso que era realmente complicada. Bueno, tuvimos que esperar hasta el intermedio para que nos pusiera al día, así que hasta entonces no entendimos nada, sólo veíamos gente bailando. Es que aquí hacen intermedios, como en los cines de antes. De hecho hacen dos. Las películas duran tres horas y no hay quien las aguante seguidas. La gente aprovecha el intermedio para ir a comprar comida. Helados, frutos secos y cosas así. Puedes comer lo que quieras en el cine. Y también fumar. Es genial.
Así que estábamos en la segunda parte de la película. Los protagonistas estaban en un palacio encantado por el fantasma de una bailarina asesinada por su amante. Tan pronto se asustaban por el fantasma como se ponían a bailar y cantar con un ballet de más de cincuenta personas salidas de la nada. Entonces oímos unos ruidos secos fuera del cine, como un petardeo. Los ventiladores se pararon de repente y alguna gente se levantó. Al principio no sabíamos que pasaba, pero no tardamos en comprender. Se volvieron a escuchar los petardos. Cuatro, cinco veces. En voz baja, Jeyaseleen nos explicó que estaban disparando en el checkpoint por el que habíamos pasado hacía sólo una hora. La gente se quedó en el cine y terminó de ver la película. Se reían igual de los chistes, pero de ahora el fantasma de la bailarina muerta daba mucho más miedo.
Cuando terminó la película, la gente salió en tromba, con prisa. Algunos querían estar cerca de nosotros. Ser blanco aquí es un seguro de vida. El LTTE sólo dispara contra el ejército y el ejército sabe que si eres blanco no eres del LTTE. De todas maneras, mejor no estar en medio cuando empiecen a dispararse entre ellos. El camino hasta casa fue muy tenso, las calles estaban a oscuras y llenas de gente que se daba prisa para volver a sus casas. Por suerte, Jeyaseleen nos llevó por otra ruta que nos ahorró pasar otra vez por el checkpoint. Estos días, hablando con la gente de por aquí, nos hemos enterado de que no es algo aislado. A pesar del alto al fuego, han seguido habiendo pequeñas escaramuzas, pero todos coinciden en que ahora las cosas se están poniendo tensas. Después del asesinato de Kadirgamar, el ministro de exteriores, y con las elecciones presidenciales adelantadas para el noviembre, el ambiente está muy enrarecido. Hoy, mientras grabábamos una de las reuniones que hacen en la casa, Jeyaseleen decía que es posible que la guerra vuelva a empezar. Nunca hasta ahora había dicho algo así.
Kalmunai
Los domingos nunca hay nada que hacer en el campo de trabajo. Es fiesta y cada uno pasa el día como le parece. El domingo pasado, por ejemplo, decidimos ir a ver una película al cine del pueblo. Ahora sólo queda uno, pero antes había siete cines sólo en Kalmunai, algunos hasta tenían dos salas. Dicen que por culpa de la guerra han cerrado todos, que la gente está demasiado ocupada con el conflicto como para ir a entretenerse al cine. Se supone que ahora hay un alto al fuego y que el conflicto está parado, pero aún así el gobierno mantiene el ejército bien visible en las calles de la zona tamil de Sri Lanka. Justo al lado del cine había un checkpoint. Se ven sobre todo en las afueras del pueblo, con sus barricadas de sacos verdes, sus alambradas y sus soldados de camuflaje con los fusiles siempre en ristre y los cascos puestos. Dentro del pueblo no hay checkpoints, pero ahí están también los soldados, vigilando las comisarías y las calles, pidiendo los nombres a la gente que pasea y atentos a cualquier movimiento. A veces hasta puedes ver una tanqueta cruzando la calle principal.
Pero volviendo al domingo por la tarde, pasamos al lado del checkpoint con la intranquilidad que da siempre estar demasiado cerca de un arma. Sin embargo, es algo tan habitual aquí, que al llegar al cine ya nos habíamos olvidado de ello. La película ya había empezado, así que el acomodador nos guió con su linterna hasta nuestro asiento. Era una película hecha en la parte tamil de la India (Tamil Nadu, en el sur), una mezcla de comedia estilo Ozores, película de terror japonesa y culebrón venezolano, todo ello aderezado con interludios musicales al más puro estilo Bollywood. Gracias a la inestimable ayuda de Jeyaseleen, un voluntario srilankés, conseguimos más o menos entender la historia, y eso que era realmente complicada. Bueno, tuvimos que esperar hasta el intermedio para que nos pusiera al día, así que hasta entonces no entendimos nada, sólo veíamos gente bailando. Es que aquí hacen intermedios, como en los cines de antes. De hecho hacen dos. Las películas duran tres horas y no hay quien las aguante seguidas. La gente aprovecha el intermedio para ir a comprar comida. Helados, frutos secos y cosas así. Puedes comer lo que quieras en el cine. Y también fumar. Es genial.
Así que estábamos en la segunda parte de la película. Los protagonistas estaban en un palacio encantado por el fantasma de una bailarina asesinada por su amante. Tan pronto se asustaban por el fantasma como se ponían a bailar y cantar con un ballet de más de cincuenta personas salidas de la nada. Entonces oímos unos ruidos secos fuera del cine, como un petardeo. Los ventiladores se pararon de repente y alguna gente se levantó. Al principio no sabíamos que pasaba, pero no tardamos en comprender. Se volvieron a escuchar los petardos. Cuatro, cinco veces. En voz baja, Jeyaseleen nos explicó que estaban disparando en el checkpoint por el que habíamos pasado hacía sólo una hora. La gente se quedó en el cine y terminó de ver la película. Se reían igual de los chistes, pero de ahora el fantasma de la bailarina muerta daba mucho más miedo.
Cuando terminó la película, la gente salió en tromba, con prisa. Algunos querían estar cerca de nosotros. Ser blanco aquí es un seguro de vida. El LTTE sólo dispara contra el ejército y el ejército sabe que si eres blanco no eres del LTTE. De todas maneras, mejor no estar en medio cuando empiecen a dispararse entre ellos. El camino hasta casa fue muy tenso, las calles estaban a oscuras y llenas de gente que se daba prisa para volver a sus casas. Por suerte, Jeyaseleen nos llevó por otra ruta que nos ahorró pasar otra vez por el checkpoint. Estos días, hablando con la gente de por aquí, nos hemos enterado de que no es algo aislado. A pesar del alto al fuego, han seguido habiendo pequeñas escaramuzas, pero todos coinciden en que ahora las cosas se están poniendo tensas. Después del asesinato de Kadirgamar, el ministro de exteriores, y con las elecciones presidenciales adelantadas para el noviembre, el ambiente está muy enrarecido. Hoy, mientras grabábamos una de las reuniones que hacen en la casa, Jeyaseleen decía que es posible que la guerra vuelva a empezar. Nunca hasta ahora había dicho algo así.
albert.
dimecres, de setembre 07, 2005
FOTOS
Aqui teniu mes Fotos!
Podeu veure la nostra casa a Kalmunai, on estem instal.lats ara. Tot dinant amb els voluntris. Menjem al terra i amb les mans...i tots juntets!
L'altre foto es perque veieu que anem fent feina!! La setmana passada vem estar coneixent el terreny i fent les tasques de recerca.
Aquesta setmana ja hem comencat a rodar sense parar...el guio va canviant a mida que anem observant...pero molt positivament.... Estem contents de com portem el docu fins ara...aqui hi ha moltissimes coses interessants per explicar i ensenyar.
Les de baix son imatges dels afectes del Tsunami. Aquest es un exemle de camp de refugiats, on les cases son fetes de llauto, plastic i fulles de palmera. Tambe podeu veure una imatge de la platja a Kalmunai...un paradis destrossat.
dissabte, de setembre 03, 2005
CHILDREN'S PROGRAM
2 setembre 2005
Kalmunai
Després d’omplir-nos de terra i de baixar al fons del pou, continuem convinant el documental amb treballs voluntaris. Avui ha tocat fer de professors. Hem estat fent classes d’anglès a un grup de nens del camp de refugiats d’Islamabad. Hem fet unh exercici per treballar vocabulari. Hi havia nens desde 4 fins a 12 anys i eren espabiladíssims. Tot i no parlar més de quatre paraules d’anglès, els nens han seguit perfectament la classe, participant i interessant-se. Ja podrien aprendre els nens de Barcelona als que vaig fer classes de teatre!
Un cop acabada la classe, hem donat una volta pel camp de refugiats. És com un petit poble de cases de llautó i plàstic. La gent es passa el dia al carrer, perque no tenen res a fer. La majoria de la gent que viu allà eren pescadors i després del Tsunami, van perdre les seves barques i la seva forma de guanyar-se la vida. I al costat del camp, el que era el poble on vivia aquesta gent. Ara només son muntanyes de runes al costat de la platja. Un grup de nens ens ha acompanyat fins allà. Ens han ensenyat els fonaments del que era la seva casa i ens han explicat com van perdre els seus pares durant el Tsunami.
Albert
INSTALATS A KALMUNAI
31 d’Agost del 2005
Kalmunai
Estic sentada a la porxada de la casa on passarem les pròximes tres setmanes. Aquí rodarem part del documental i estarem treballant en un dels camps que té l’SCI.
Kalmunai es troba al nord-est de l’illa, això vol dir que estem en territori tamil, on actua l’LTTE (Tigres Tamils per la lliberació de l’ Eelam, la guerrilla del país). Realment es respira un aire molt diferent respecte a Kandy o Kalametiya (territori sinhalés). L’ambient està carregat de tensió entre la gent de la zona, ja que tot i ser majoritàriament població tamil, està plagat de militars i policia sinhalesa, que controlen i vigilen qualsevol moviment de l’LTTE i que sospiten de qualsevol família, qualsevol persona. Sense anar més lluny, només per entrar en aquesta regió vam haver de passar diversos controls militars i inscriure la furgoneta en la que anavem en un registre perquè poguessin controlar els nostres moviments.
Avui pel matí hem començat les nostres primeres tasques en el camp de treball, hem estat ajudant a construir un pou en un camp de refugiats perquè poguessin tenir aigua dolça per cuinar, rentar la roba… Mentre estavem construint el pou se’ns ha acostat un grup de militars armats amb metralletes per preguntar-nos qui erem, d’on veníem i què és el que feiem allà. Quan hem arribat a la casa, els nostres companys ens han dit que aquest mateix grup s’ha dedicat a anar casa per casa demanant documentació com si estiguessin buscant algo o algú. Sincerament, no m’ha semblat gaire extrany lo dels militars, ja que quan passeges per la ciutat, cada deu pases t’en trobes de ben armats.
La nit ha sigut més tranquila, abans de sopar hem anat amb alguns dels volunatris a la platja a donar una volta, una de les platjes més afectades pel tsunami, realment l’espectacle era dessolador, cases destruides, la vegetació destrossada i restes de pertenences que algun dia havien tingut amo.
Les ones del mar picaven fort contra la costa i ja espantava, així que no vull ni imaginar-me com va ser realment la gran ona que devastà la zona…
(Laia)
dijous, de setembre 01, 2005
COMENCEM A TREBALLAR
Be, ja ens hem instal.lat a Kalmunai. Per comencar hem volgut explorar la zona. Ahir vam excavar un pou en una casa d una de les families afectades pel tsunami. Va ser tota una experiencia...plena de fang! Avui hem visitat el camp de refugiats istalat a la platja uns quants metres mes del terreny que va ser destruit. Quan miraves endavant veies una linia de terra amb munts de escombraries i amb les palmeres caigudes..i alli ens explicaven que hi havia 36 cases. Ja no s en veia ninguna. Desolador. La gent era molt amable, i ens han demanat un tanc d aigua. Ja us explicarem mes.... mentres podeu veure les [poques fotos que hem pogut posar...perque aquesta connexio es mes lenta que jo! (marta).
PRIMERES IMPRESSIONS
28 agost 2005
Kandy
Només portem tres dies a Sri Lanka, però sembla que haguem estat aquí tota la vida. Aquesta nit estem a Kandy, una ciutat just al centre del país, on està la seu central del SCI. Si Sri Lanka és com una mà, Kandy estaria just a sota del dit mig. Estem a casa d’un home que es diu Maharama. Té els cabells blancs i llargs i sempre somriu (com tothom aquí) i acull alguns voluntaris que estem per Kandy. Avui som com unes deu persones ficades a casa seva. Dormim al terra, a sobre d’unes estores de vímet. Després de tres nits dormint així t’hi acabes acostumant.
Vam arribar el divendres, després de dos dies inacabables maldormint en aeroports i en avions. Cap allà a les sis del matí estavem a l’aeroport de Colombo. Al sortir, ens estaven esperant. Feia molta calor i a la porta de l’aeroport estava ple de gent que esperava als seus familiars i de taxistes que intentaven que els agafessis a ells. Per sort, tres persones de la ONG ens venien a recollir. La Bárbara (una voluntaria italiana), l’Indika (un voluntari d’Sri Lanka), i un musulmà del que no hem pogut descobrir el nom. Era el conductor de la furgoneta, un home molt fosc de pell, amb una barba molt densa i els dits de les mans amb forma de ganxo, que només condueix i que no dorm mai.
Amb la furgoneta ens van portar cap a Kandy. Desde la finestra vam poder veure els primers paissatges del país. La gent pel carrer, els colors de les botigues, les paredetes amb mil varietats de fruita a la carretera. I la seva manera de conduir. Teòricament condueixen per l’esquerra, com els anglesos (perque va ser colònia britànica i tot això), però en la pràctica utilitzen els dos carrils indistintament. Sembla mentida que arribessim vius.
Un cop a Kandy, ens van portar a casa de l’amic Maharama. Allà vam poder dormir unes hores, fins que a les quatre ens van venir a buscar per anar un altre cop de viatge. Havíem d’anar a Kalametiya, un camp de treball que està al sud, perquè feien una cerimònia per inaugurar una carretera que havien construït a la zona afectada pel Tsunami i volíem grabar-ho. Només hi ha uns 200 km. Desde Kandy fins a Kalametiya, però vam trigar més de vuit hores en fer-ho. Com vuit persones dintre d’aquella furgoneta i el musulmà de la barba que se les va conduir senceres. Aquella nit vam arribar al camp com a les tres de la matinada i l’home no deuria dormir més de dues hores. I al dia següent, cap a les sis de la tarda va tornar a agafar la furgoneta per portar-nos una altra vegada a Kandy i es va tornar a menjar vuit hores més de carretera. Però és que el dia abans havia estat a l’aeroport desde les 12 de la nit per venir-nos a buscar. Encara és un misteri com pot dormir tan poc i seguir conduint per aquelles carreteres.
La nostra estada a Kalametiya va donar ser productiva. Després dels discursos, que es van fer eterns, perque van parlar com cinc persones i eren en sinhalès, o sigui que no enteníem una paraula, van descobrir una placa i van plantar un arbre. Això ho fan sempre que acaben una obra important, per recordar el que s’ha fet allà. Per la tarda, vam tornar a la platja on havia estat la cerimònia per grabar una entrevista. Hi vam anar amb l’Indika i el Dámnika, un altre srilankès de l’SCI que no para de fer bromes. Vam estar passejant per la platja i el Dámnika ens va explicar com havia estat el Tsunami. Aquella platja era com el Paradís. Llarga, amb sorra blanca i plena de palmeres. I el mar blau amb unes onades altíssimes, que tenia un punt sinistre, sabent el que havia passat allà. També perque la platja estava deserta i al voltant encara es veien els ciments d’algunes cases que havien estat totalment arrassades per l’aigua del mar. El Dámnika ens va enseñar un dipòsit d’aigües pluvials que estava en una bassa a uns 200 metres terra endins i que abans estava en una de les cases del costat de la platja. Allò debia pesar tranquilament 20 tones, però l’onada havia pogut portar-ho fins allà. Tot i que evidentment allò no tenia res a veure amb el que es deuria trobar la gent que va estar allà just després del Tsunami, aquella platja encara transmetia alguna cosa del que havia passat.
I després d’aquest passeig per la platja, ens vam banyar en un petit llac d’aigua salada que estava al costat del Paradís. No tot ha de ser treballar, oi?
Albert
Kandy
Només portem tres dies a Sri Lanka, però sembla que haguem estat aquí tota la vida. Aquesta nit estem a Kandy, una ciutat just al centre del país, on està la seu central del SCI. Si Sri Lanka és com una mà, Kandy estaria just a sota del dit mig. Estem a casa d’un home que es diu Maharama. Té els cabells blancs i llargs i sempre somriu (com tothom aquí) i acull alguns voluntaris que estem per Kandy. Avui som com unes deu persones ficades a casa seva. Dormim al terra, a sobre d’unes estores de vímet. Després de tres nits dormint així t’hi acabes acostumant.
Vam arribar el divendres, després de dos dies inacabables maldormint en aeroports i en avions. Cap allà a les sis del matí estavem a l’aeroport de Colombo. Al sortir, ens estaven esperant. Feia molta calor i a la porta de l’aeroport estava ple de gent que esperava als seus familiars i de taxistes que intentaven que els agafessis a ells. Per sort, tres persones de la ONG ens venien a recollir. La Bárbara (una voluntaria italiana), l’Indika (un voluntari d’Sri Lanka), i un musulmà del que no hem pogut descobrir el nom. Era el conductor de la furgoneta, un home molt fosc de pell, amb una barba molt densa i els dits de les mans amb forma de ganxo, que només condueix i que no dorm mai.
Amb la furgoneta ens van portar cap a Kandy. Desde la finestra vam poder veure els primers paissatges del país. La gent pel carrer, els colors de les botigues, les paredetes amb mil varietats de fruita a la carretera. I la seva manera de conduir. Teòricament condueixen per l’esquerra, com els anglesos (perque va ser colònia britànica i tot això), però en la pràctica utilitzen els dos carrils indistintament. Sembla mentida que arribessim vius.
Un cop a Kandy, ens van portar a casa de l’amic Maharama. Allà vam poder dormir unes hores, fins que a les quatre ens van venir a buscar per anar un altre cop de viatge. Havíem d’anar a Kalametiya, un camp de treball que està al sud, perquè feien una cerimònia per inaugurar una carretera que havien construït a la zona afectada pel Tsunami i volíem grabar-ho. Només hi ha uns 200 km. Desde Kandy fins a Kalametiya, però vam trigar més de vuit hores en fer-ho. Com vuit persones dintre d’aquella furgoneta i el musulmà de la barba que se les va conduir senceres. Aquella nit vam arribar al camp com a les tres de la matinada i l’home no deuria dormir més de dues hores. I al dia següent, cap a les sis de la tarda va tornar a agafar la furgoneta per portar-nos una altra vegada a Kandy i es va tornar a menjar vuit hores més de carretera. Però és que el dia abans havia estat a l’aeroport desde les 12 de la nit per venir-nos a buscar. Encara és un misteri com pot dormir tan poc i seguir conduint per aquelles carreteres.
La nostra estada a Kalametiya va donar ser productiva. Després dels discursos, que es van fer eterns, perque van parlar com cinc persones i eren en sinhalès, o sigui que no enteníem una paraula, van descobrir una placa i van plantar un arbre. Això ho fan sempre que acaben una obra important, per recordar el que s’ha fet allà. Per la tarda, vam tornar a la platja on havia estat la cerimònia per grabar una entrevista. Hi vam anar amb l’Indika i el Dámnika, un altre srilankès de l’SCI que no para de fer bromes. Vam estar passejant per la platja i el Dámnika ens va explicar com havia estat el Tsunami. Aquella platja era com el Paradís. Llarga, amb sorra blanca i plena de palmeres. I el mar blau amb unes onades altíssimes, que tenia un punt sinistre, sabent el que havia passat allà. També perque la platja estava deserta i al voltant encara es veien els ciments d’algunes cases que havien estat totalment arrassades per l’aigua del mar. El Dámnika ens va enseñar un dipòsit d’aigües pluvials que estava en una bassa a uns 200 metres terra endins i que abans estava en una de les cases del costat de la platja. Allò debia pesar tranquilament 20 tones, però l’onada havia pogut portar-ho fins allà. Tot i que evidentment allò no tenia res a veure amb el que es deuria trobar la gent que va estar allà just després del Tsunami, aquella platja encara transmetia alguna cosa del que havia passat.
I després d’aquest passeig per la platja, ens vam banyar en un petit llac d’aigua salada que estava al costat del Paradís. No tot ha de ser treballar, oi?
Albert
dimarts, d’agost 30, 2005
ARRIBANT A KALMUNAI
30 agost 2005
Kalmunai
Acabem d’arribar a Kalmunai, un poble a la costa est de Sri Lanka, el més afectat pel Tsunami. 9.000 morts. Hem estat 7 hores dins la furgoneta per recorre de Kandy a Kalmunai. Ha estat molt interessant. Al sortir de Kandy hem creuat les muntanyes verges plenes de vegetació i al passar a l’altre costat el paissatge ha canviat radicalment. Un paisatge més rural, amb més vegetació, i, sobretot, un munt de militars i checkpoints que abans no havíem vist. Llavors hem sapigut que entravem en zona Tamil. Realment es respira molt més la tensió del conflicte que porta 50 anys afectant el país que el desastre del Tsunami. El conflicte es veu reflectat en la gent, el que diuen, les seves expressions…. La zona afectada pel Tsunami ara és un paradís mort on abans la gent hi passava les tardes passejant i nedant, i ara ja no hi ha ningú…
Ara estem a la casa, al costat de la platja. Aquí hem conegut més voluntaris: de Japó, Bèlgica, Sri Lanka, etc. Després de menjar tots junts pa amb peix i salsa picant de coco al terra de l’entrada... Tot molt tranquil.
Marta
Kalmunai
Acabem d’arribar a Kalmunai, un poble a la costa est de Sri Lanka, el més afectat pel Tsunami. 9.000 morts. Hem estat 7 hores dins la furgoneta per recorre de Kandy a Kalmunai. Ha estat molt interessant. Al sortir de Kandy hem creuat les muntanyes verges plenes de vegetació i al passar a l’altre costat el paissatge ha canviat radicalment. Un paisatge més rural, amb més vegetació, i, sobretot, un munt de militars i checkpoints que abans no havíem vist. Llavors hem sapigut que entravem en zona Tamil. Realment es respira molt més la tensió del conflicte que porta 50 anys afectant el país que el desastre del Tsunami. El conflicte es veu reflectat en la gent, el que diuen, les seves expressions…. La zona afectada pel Tsunami ara és un paradís mort on abans la gent hi passava les tardes passejant i nedant, i ara ja no hi ha ningú…
Ara estem a la casa, al costat de la platja. Aquí hem conegut més voluntaris: de Japó, Bèlgica, Sri Lanka, etc. Després de menjar tots junts pa amb peix i salsa picant de coco al terra de l’entrada... Tot molt tranquil.
Marta
